1

Eren els últims dies de març de 1898 en una Calella de Palafrugell que avui pocs recordaran, durant una nit com qualsevol altra en una cantonada del Port Bo, on, en una antiga taverna plena de gom a gom, els pescadors de la vila hi acudien tan aviat deixaven la barca ensorrada a la platja per passar el que els restava del dia fent la seva xerinola habitual; cantaven, doncs, cançons sobre les guerres viscudes, les dones o el rom, feien negocis, també, i no paraven de beure i riure fins que la muller baixava arran d’aigua per fer tornar el marit a casa o bé fins que els primers rajos del sol posaven punt final a les aventures i desventures narrades durant una nit de camaraderia, i feien tornar tothom a les tasques oblidades del dia anterior.

Encara no eren les vuit quan el Guillem, amb el cap fent-li voltes per culpa del rom ingerit, va sortir de la taverna per plantar una estona les natges a la sorra i deixar-se anar mirant com les ones arribaven a la platja. Va quedar embadalit per la delicadesa amb què, en fer-ho, abraçaven i besaven la sorra igual que el mariner que, dies després de salpar, torna a casa amb la seva dona. I com, després, tal com aquest mateix mariner torna a fer-se a la mar, les ones abandonaven la platja per transformar-se en aigua altra vegada... Vestia una camisa blava a mig lligar a l’alçada del pit, amb mànigues llargues que duia arremangades per sobre dels colzes; pantalons fins a mig panxell i espardenyes d’espart, i lluïa tothora un ample somriure als llavis. Feia poc que havia fet els divuit i ja es considerava un home de cap a peus, perquè era, a més a més, un noi alt, amb la pell daurada, els cabells mig llargs i rossos i una mirada d’ulls negres com el carbó molt penetrant que li servia per endur-se a fer un tomb qualsevol noieta de Calella que li fes ballar l’estómac.

I aleshores va sospirar recordant la Mercedes, la cosina del Manel, que feia uns dies que havia arribat de Madrid, rememorant els seus ulls del color del cel abans de la tempesta, les mentides i veritats dites a mitges i xiuxiuejades amb només la nit com a testimoni mentre romanien tombats sobre la sorra d’aquella mateixa platja, els secrets dels quals es van fer confidents l’un a l’altra feia tan sols un parell de dies...

...I quan al cap d’uns minuts va alliberar la vista de l’encant de la mar (i la ment i el cor del record dels ulls de la Mercedes), va veure com aquelles mateixes ones que arribaven i marxaven i mai no es quedaven... lluitaven més enllà per tal d’arribar a dalt de tot d’un petit penya-segat que quedava vora la platja. Però mai no ho aconseguirien, i tan aviat ho intentaven... tornaven a caure a la mar.

En una nit com aquella, havent deixat la taverna, el Guillem encara podia sentir les converses dels seus paisans sobre la situació a Cuba, de com els insurrectes, que donaven suport als americans, volien fer fora els espanyols, i és que últimament no es parlava de res més. I mentre els sentia xerrar de tots aquells fets que mai no havia contemplat però que ara prenien formes diverses al seu cap, va poder veure en la llunyania la silueta de qui feia dies es preguntava on collons es trobaria. «Serà malparit!», va murmurar llavors, i després va riure, es va posar dempeus una altra vegada i va sortir corrent a trobar-lo.

—Ei, Marçal!... Ei, espera!... Espera’m, home!

Feia temps que no es veien, pensava el Guillem comptant els dies mentre corria rere el seu amic, d’ençà que el Marçal i la Bruna havien partit peres i el Marçal s’havia refugiat a casa seva. I hi havia moltes coses que com a amics que eren haurien d’haver parlat, i encara no ho havien fet.

—Ei, Marçal!... —el va cridar una altra vegada, plantant-se finalment al seu costat—. Para ja, tu! On vas amb tanta pressa?!... —Però el Marçal no es va aturar, va continuar marxant i es diria que ni tan sols va minorar la marxa—. Au, va, digues! Quines presses, home!... —Va tornar a plantar-se, aquesta vegada davant seu tallant-li el pas—. Prenem un glop i en parlem... Vols?...

Llavors, i a la fi, el Marçal es va aturar. Era un noi més aviat de poca alçada, una mica més gros que els altres nois de la seva mateixa edat («però no tant-tant gros», com deia ell sempre), amb els ulls del blau de la mar de Calella a la matinada i els cabells negres i curts; vestia una camisola blanca de mànigues curtes que portava embotada a dins dels pantalons, també fins a mig panxell i, igual que el seu company, calçava espardenyes. El Marçal es va quedar mirant el seu amic fixament als ulls, va sospirar llargament (una forma de sospirar que el Guillem coneixia molt i molt bé) i, finalment, li va dir:

—Me’n vaig, Guillem. —I un altre sospir—. Que marxo. Marxo d’aquí...

—...I a aquest pas hi arribaràs de seguida —va afegir el Guillem fent gala del seu característic sentit de l’humor—. I a on és que vas?... Si és que es pot saber...

Tan sols uns minuts més tard, el Guillem i el Marçal eren asseguts a una petita tasca del carrer del Pi Roig, amb mitja taula dintre i mitja al carrer, envoltats per la nit i per les rialles dels calellencs sota la llum dels fanals del carrer, compartint una ampolla de rom i les faves seques amb sal que el Quim (o el Quimet, com tothom li deia, un noi de quinze anys que semblava que en tingués vint i que treballava a la tasca del seu oncle des dels onze) obsequiava sempre als clients per tal que la set els fes demanar la següent ronda. Aquell era un lloc petit, on hi cabia, o més ben dit, on s’hi ficava, més gent que qualsevol podria imaginar-se, la qual cosa feia de la petita taverna un indret sempre càlid, encara que fos el dia més fred de l’any. Però aquell no era un dia fred, i la calor continguda a l’interior i les ganes de gresca de tothom feien que el Quimet anés boig, d’aquí cap allà i d’allà cap aquí amb la seva safata, la qual sempre portava amb tanta soltesa que semblava que tot el que duia hi estigués enganxat, mentre entrava i sortia de darrere de la vella barra de fusta que el seu oncle li havia fet pintar de blau marí durant l’estiu anterior. Aquell mateix any, a sobre de la barra el seu oncle també li havia fet penjar tot tipus d’estris de pesca perquè allò li donaria un altre caire al negoci, havia dit. Ara una xarxa, «que mira que bé que es veu», ara un arpó «encara que aquí... no els utilitzem prou» o una àncora en miniatura «que s’assembla molt, molt, a les de veritat, oi, Quimet?!»... En silenci, el Quimet s’havia queixat per cada cop de martell i ara, de tant en tant, maleïa que tot plegat li copejava el cap cada vegada que hi passava per sota.

—Que ens quedem buits, Quimet! —li cridava el Guillem senyalant-li el bol orfe de faves. La tasca era plena a vessar, però el Guillem sabia fer-se sentir—. Mira que així no faràs calés! —li cridava. Quan el Quimet va respondre-li amb un tall de mànigues exagerat seguit d’un «ara vinc, malparits!» i d’una rialla sonora, també el Guillem i el Marçal van riure prou—. I tu què?... —es va dirigir després al Marçal—. Què és això que dius que marxes?... —li va preguntar de seguida que va fer el primer glop.

—Recordes el meu tiet? El que viu a Barcelona?

—Qui?... El de la Compañía Transatlántica?

—Sí, aquest mateix. Doncs quan va venir a veure’ns per Nadal, els va comentar als meus pares que podia enrolar-me a treballar en algun vaixell. I caram que ho ha fet!...

—Em prens el pèl?! —es va exclamar el Guillem, aquesta vegada entre divertit i bocabadat.

—Doncs no, no et prenc cap pèl. I ara els meus pares diuen que així faré alguna cosa de profit, i que prepari ja la bossa perquè en uns dies marxo cap a Cadis, que ja està tot lligat.

—A Cadis?!

—Sí, sí, a Cadis.

—I per què no cap a Barcelona?! —va voler saber el Guillem—, que és més a prop i que és on té la seu la naviliera, si no m’equivoco... Que tens idea d’on, on, on... —va continuar, i fent un gest amb les dues mans com si el que volgués fos abastar tot l’espai que els envoltava i posant uns ulls com dues taronges va acabar preguntant-li—: on, on... on collons és Cadis?! Que ja ho saps, això?!...

—Doncs sí —va admetre el Marçal—. Sí que ho sé! A prendre pel cul!...

—Collons, Marçal, no ho diguis, això! —va fer com si el renyés, el Guillem—. Que tu mai no dius paraulotes!

—Doncs mira, tu, que ara, últimament, de tant en tant se me n’escapa alguna.

—I per què cony a Cadis? —va insistir.

—Doncs perquè en uns dies arribarà un vaixell allà, que és on el meu tiet m’ha posat a treballar.

—Espera, espera, espera... —se li va ocórrer llavors al Guillem—. Em prens el pèl. Oi que sí?... T’ho acabes d’inventar tot... Oi?... Em prens el pèl, malparit!... —Va arribar a aquesta conclusió tot i sabent que el Marçal mai no s’inventaria una història com aquella, però a la vegada desitjant que així fos: reia i esperava que en qualsevol moment el seu amic li digués que sí, que feia una estona que li estava prenent el número.

—Que no! —va insistir el Marçal.

—Collons! Marçal! —va acceptar finalment.

—Tant de bo m’ho estigués inventant, Guillem...

—Tot i això... —va afegir el Guillem—, en realitat és el que volies, o no?...

—I sense donar-li temps per respondre, va afegir—: Digue’m... Quantes, quantes, quantes vegades t’he sentit a dir allò que a veure si sortiries algun dia de Calella?! Doncs ara és el moment, borinot!... De què cony et queixes, tu, ara?!...

—No, ara no és el moment per a això! —va exclamar el Marçal en veure que s’havia acabat el contingut del got en dos glops, i va aixecar l’ampolla pel damunt del cap per tal que el Quimet, a qui no se li n’escapava una, el veiés—. La Bruna i jo hem trencat peres —va continuar—. Però jo no vull allunyar-me d’ella, no ho vull! I si ara marxo cap a Cadis... Collons! Aleshores sí que haurem acabat! Acabat del tot!

—Però mira que n’ets de ruc! —el va reprendre el Guillem.

—...Però tu de quantes maneres diferents pots arribar a insultar algú?! —es va queixar el Marçal.

—De moltes, la veritat. —El Guillem va ser-li totalment franc—. Però ara escolta’m. Te’n vas. D’acord. Què li farem... Però les noies que podràs conèixer tant a Cadis com a on sigui que et porti aquest vaixell... —I llavors se’l va mirar molt, molt fixament, i li va assegurar com qui parla a algú incapaç d’adonar-se d’una veritat que tothom pot veure clarament—: Ja faran que t’oblidis de la Bruna!

—Però jo no vull oblidar-me’n!

—Doncs ja és tard, per a això. —De vegades la sinceritat del Guillem treia de polleguera el seu amic—. Ara... Canviant de tema... Què en saps tu de vaixells?

—Res —va respondre amb sequedat el Marçal.

El Quimet, a la fi, va aparèixer portant-los una altra ampolla de rom a mig buidar, i el Guillem li va engegar:

—Les faves, tu, les faves! Que així no et faràs gens ric, eh, Quimet? —El Quimet els va deixar rient, dient-los «de seguida, senyoretes, de seguida...» mentre el Marçal tornava al tema que els ocupava.

—Res —va repetir el Marçal—. Què vols que en sàpiga, jo, de vaixells? No res! Però ni falta que em fa, això, perquè em posaran a treballar a la cuina, a rentar o potser a fer de cambrer...

—I què en saps, tu, de fer de cambrer?!

—Res, tampoc. Però no pot ser gaire difícil portar coses d’aquí cap allà i d’allà cap aquí amb una safata i un somriure per a tothom. Mira’t el Quimet... —Llavors el va assenyalar i tots dos se’l van quedar mirant durant una estona, mentre el Quimet els deia «...les faves, sí, les faves! Ja hi vaig, collons!»—. Això està fet! L’única cosa... —Va deixar la frase en l’aire.

—L’única cosa...? —el va animar el seu amic.

Ara el Marçal va trigar una bona estona a respondre. El Guillem sabia que allò no podia ser bo, i tots dos van fer un parell més de glops abans que el Marçal es decidís a tornar a parlar.

—...Que em fa por, Guillem —es va sincerar finalment—. Que mai no he sortit de Calella, jo... I he d’anar a Cadis... A Cadis! —va repetir com si no s’hagués entès la primera vegada—. No és pas a la cantonada!

I va ser en aquell precís instant quan el Guillem va prendre una de les decisions més desgavellades de la seva vida.

—Doncs aniré amb tu —va resoldre abans d’adonar-se ell mateix del que realment acabava de dir.

—Que t’has begut l’enteniment, tu, ara, o què?! Au, va, deixa el rom! Que se te’n va el cap!...

—No. De veritat. Que hi aniré amb tu —va insistir el Guillem—. Als meus pares ja saps que... tant els fa. Potser me n’aniria i tornaria i ni tan sols s’haurien assabentat que he marxat. I jo també vull sortir d’aquí algun dia.

—Collons, Guillem!

—Vinga va... Acaba’t la beguda... —li va demanar després, fent un llarg glop de la seva i mirant d’assumir el que acabava de dir. «La mare que em...», va pensar, i posant-se dempeus una altra vegada, va afegir—: I anem a buscar l’Arnau, que de segur que és a ca la Lluïsa, petonejant-se pels racons com sempre, aquests dos!

Només una mica més tard, els dos amics caminaven sota una lluna de plena a minvant i encara esplendorosa que competia amb els fanals encesos a banda i banda del carrer. Alta sobre els seus caps i penjada d’un cel que no vestia aquella nit cap núvol, els enlluernava el camí gràcies a la claror que es reflectia sobre les blanques parets dels edificis de Calella de Palafrugell. Van arribar fins a una cantonada del carrer de la Vinya Vella i van copejar amb força la porta de casa la Lluïsa, qui va trigar força a obrir. Mentre no arribava, el Guillem continuava i continuava copejant... fins que la Lluïsa va aparèixer amb la canya de pescar del seu pare que brandava, ben, ben llarga, a la mà dreta mentre amb l’esquerra els assenyalava amb el dit.

—...Vosaltres! —va ser el primer que va dir només veure’ls. Portava els cabells tots esvalotats i feia cara d’estar acalorada; tenia la brusa, al braç amb el qual sostenia la canya, arremangada. Amb l’altra mà ara s’agafava la faldilla. Anava descalça—. Que no sabeu quina hora és?! Eh?!... —Els va amenaçar fent voltar la canya per sobre del seu cap—. Què és el que voleu, ara, vosaltres dos?!...

—Collons, dona! —va cridar a la calma el Guillem—. Abaixa això, vols?!... —li va demanar amb les mans per davant—. I digues a aquest disbauxat que tens per nuvi que es posi els pantalons i surti.

—Qui? L’Arnau? —es va fer la sorpresa la Lluïsa—. Doncs no és aquí, aquest borinot! I si el veieu... ja podeu dir-li que res té a fer amb mi, aquest!...

—Borinot! —va cridar el Guillem, des de fora—. Surt, borinot!

—Que no és aquí, t’he diiit! —va insistir la Lluïsa, controlant el crit amb la veu baixa, i aixecant la canya del seu pare una altra vegada per damunt del cap—. I fes ja el favor de callar! O tothom et sentirà!

—Mentre no em sentin els teus pares... —va continuar el Guillem, amb la seva particular i simpàtica malícia, vigilant, però, que finalment no li clavés un mastegot amb la canya—. I mentre no et prenyi, Lluïsa! I us facin anar a tots dos a veure mossèn Rafael!

—...Però mira que us agrada fer enrenou. —A la fi va aparèixer l’Arnau per darrere la Lluïsa cordant-se la camisa blanca de mànigues curtes amb la seva calma particular, també amb pantalons fins a mig panxell i les espardenyes penjant dels dits de la mà esquerra—. Ja et veuré demà —li va dir a la seva xicota—. D’acord, colometa?... —I dit això li va voler plantar un petó als morros.

L’Arnau, als seus disset anys, era un noi no tan alt com el Guillem, però molt més robust, ample d’espatlles, de cames i de braços, amb els ulls més foscos, fins i tot, que foscos tenia els cabells, que eren negres, curts i cargolats, i lluïa un bigoti incipient que encara no havia començat a afaitar-se.

—Per mi com si no tornes! —li va respondre la Lluïsa mirant d’alliberar-se d’aquell petó, com si allò no li agradés, alhora que admetia, però només per a si mateixa, que era aquella manera de ser tan desvergonyida de l’Arnau el que la portava boja. Tot i això... li va tancar la porta als nassos.

—Apa! Ja me l’haveu emprenyat... —es va queixar l’Arnau, encara que gens molest amb els seus amics—. Què, anem o què?!

—Colometa?... —va preguntar-li el Guillem, abans de marxar—. De debò?...

—Va, calla, tu! Anem!

Començava a fer-se tard, i cada vegada era menys la gent que se sentia als carrers mentre els gats reclamaven la nit com a seva grimpant per tot arreu, quan tots tres van arribar a la platja i es van ficar a dins de la barca de l’Anglès, un vell pescador bon amic dels nois que, si bé tothom creia que si li deien així era perquè era anglès, la veritat era que aquell no era un sobrenom, sinó el seu cognom. L’Anglès, com tots els pescadors de Calella, ancorava la seva barca a la sorra de la platja perquè hi passés la nit (durant les poques hores que, per a aquells homes, sumaven una nit abans d’haver de sortir una altra vegada a feinejar), i era normal que, quan es feia fosc, la canalla, si no una parella d’enamorats buscant una mica d’intimitat, n’abordés una o una altra.

Sempre que es refugiaven a la barca de l’Anglès, i ho feien quan havien de parlar d’alguna cosa amb només els ulls lluents entre les ombres i els miols dels gats de Calella com a testimoni, els seduïa l’assossec d’aquells moments, amb l’olor de la sorra humida, de la sal i de l’aire fresc que els portava la nit, i el soroll de les ones que cessaven el seu cant tan aviat arribaven a la platja o copejaven les roques (el mateix so que aquella nit havia captivat el Guillem feia tan sols unes hores); aquells eren els seus moments, o potser eren ells que els feien seus, i en aquell precís instant tan sols el xiuxiueig de la brisa marina de matinada gosava parlar mentre l’Arnau, tot aclofat a la proa de la barca i amb la seva calma habitual, es dedicava a enrotllar en forma de paperina el tabac que li havia llevat al seu pare, com si existís una art especial en fer allò, i quan a la fi va acabar, la va segellar passant-li la llengua de banda a banda, la va encendre i la va oferir als seus amics.

El Marçal va rebutjar el tabac, però no el Guillem, qui, fent la primera pipada, va reprendre el tema.

—Aleshores... —va dir mentre el fum li sortia pel nas—, vens amb nosaltres o no?

—Però mira que esteu sonats, vosaltres dos. —Va ser, una altra vegada, de fet, la resposta de l’Arnau—. A Cadis! Vinga! A treballar en un vaixell! —Va riure mentre rebia el cigarret de la mà del Guillem i també ell hi feia una pipada.

—I per què no? —va insistir el Guillem, perquè quan res se li ficava al cap, qualsevol argument en contra li semblava el deliri d’un que estigués guillat—. Digue’m, digue’m quantes vegades t’hem sentit parlar del teu avi! De quan va lluitar contra els francesos durant la guerra de la independència! —Li va tocar un tema que sabia que el feia somiar per veure si així aconseguia de convèncer-lo—. Que potser creus que al teu avi el recordarien ara com a un heroi si mai no hagués sortit d’aquí?!

—És diferent això, home! —es va queixar l’Arnau amb aquells ulls vidriosos que se li posaven cada vegada que l’envaïa el record de les aventures del seu avi durant la francesada.

—I per què ha de ser diferent...?!

—Perquè si anem amb el Marçal... —va voler fer raonar els seus amics mentre pel cap li passaven, encara, les històries sobre l’avi que va sortir de Calella—, confiant que a nosaltres dos no només també ens contractin, sinó que, a més a més, ho facin al mateix vaixell... Què et penses que farem?... —va preguntar, finalment.

—No ho sé! Com vols que ho sàpiga...?! —es va queixar el Guillem, també, alçant la veu—. Ja ho veurem, això!

—Doncs ja t’ho dic jo, «això», —va dir passant-li una altra vegada el cigarret—: amb sort ens ficaran a les calderes, a carregar carbó.

—I... què?

—Doncs que pel que deies del meu avi... dubto molt que quan nosaltres siguem vells ens recordin per haver fet de carboners als baixos d’un vaixell. —Confiava que així els seus amics entendrien el que volia transmetre’ls, que no per sortir a buscar fortuna la trobarien.

—Va, home! —va insistir el Guillem, en veure que el somni d’aquella nit acabaria abans de començar—. Tot és sortir d’aquí algun dia! I el que ens guardi el destí... ja ho descobrirem!

—No ho sé, Guillem, no ho sé... —L’Arnau no es va voler donar per vençut—. No em convenç aquesta nova bogeria teva. Mira, al Marçal no li queden més pebrots que anar-hi, però nosaltres...

—No, nosaltres no! —el va interrompre el Guillem, de sobte irat—. Tu, Arnau! Tu!... A mi, com al Marçal, tampoc em queden més pebrots. —I des d’aquell instant encara va estar més i més segur que el que realment volia era anar-se’n lluny, molt lluny, i viatjar i conèixer món més enllà de les imatges que li envaïen el cap sempre que sentia parlar els mariners de Calella. Va mirar d’asserenar-se—: Mira, Arnau... Tu aquí tens la Lluïsa i també el negoci dels teus pares, que algun dia heretaràs, tens raó... Però jo no tinc res de res, i si alguna cosa vull tenir algun dia, hauré de sortir a buscar-la.

—I ja saps que Espanya està... gairebé —va puntualitzar— en guerra amb els americans? —va preguntar l’Arnau. El Marçal callava—. I que és molt i molt probable que qualsevol vaixell en què ens enrolem ens porti cap a Amèrica...?

«I és clar que ho sé...!», es va dir el Guillem; a les nits al Port Bo no es parlava d’altra cosa. Malgrat tot, va insistir una vegada més:

—Mira... En aquesta vida només ens recordaran en cas que siguem artistes o herois d’alguna guerra qualsevol. Per ser artista has de saber escriure o cantar o pintar, o què sé jo... —va dir amb la mà al cor—. I com que jo de tot això no en sé res, doncs sí... —va afegir com si se n’acabés d’adornar—, hauré d’anar a alguna guerra.

—Quin boig!... —va fer l’Arnau.

—Quina guerra, Guillem?... —va preguntar aquesta vegada el Marçal.

—Tant se val, això... —els va respondre—. La que em toqui.

—Però mira que en sou... —va deixar anar l’Arnau, i va ser l’últim que va dir aquella nit. Les seves paraules van quedar flotant en l’aire.